La Paret de l’Esperança tanca el Serrat dels Pollegons per la banda de Migdia. A primer cop d’ull, poc atractiva pels escaladors, amaga això no obstant, trams d’escalada prou interessants. La Nexus serpenteja per la paret a la cerca de panys de qualitat, però no pot evitar les feixes que li barren el pas cap…
L‘Aresta Cercamon és una escalada feréstega, amb una llarga aproximació de final embardissat, un equipament més aviat auster i un rocam a voltes mediocre. Enclavada al bell mig del Massís té la gràcia de guanyar un bon reguitzell d’agulles i alhora gaudir de la tranquil·litat pròpia de les raconades poc transitades. Totes les tirades són…
Tot just a l’esquerra de l’Urquiza-Olmo s’enfila la G.E.M. La visió des del peu de via pot fer arrufar el nas, no obstant, un cop guanyada alçada la via esdevé engrescadora, amb una bonica tirada de fissura i un mur final de traca. La via resta generosament equipada (16 cintes) i la roca és de…
De totes les vies de la Paret del Pont l’Anonymous és de les menys interessants, a mesura que guanya metres va perdent lògica per no tirar-se sobre la clàssica Zeleste, amb un darrer llarg sense solta ni volta. Això sí, per repetir-la només caldran 6 cintes. Aproximació: Deixarem el vehicle a l’aparcament Joan Nubiola de…
La Tasmània és una de les vies més populars de la Paret del Pont. Malgrat que a primer cop d’ull el panorama no sigui massa engrescador, un cop posats en matèria gaudim d’una bonica escalada en placa, mantinguda en cinquè grau. A diferència de les vies de la banda esquerra on abunden els forats i…
Via assequible, la Urquiza-Olmo és un recorregut que ressegueix unes plaques de roca de qualitat que van perdent empenta a mida que guanyen alçada. Completament equipada amb parabolts és a més a més la ruta normal de baixada de les vies que acaben al cim de la Roca Gris. Aproximació: Deixarem el vehicle a l’aparcament…
Via bàsicament de fissures, la Little Bighorn és una proposta força interessant. Amb un tercer llarg contundent per vertical i mantingut, hi trobarem un rocam excel·lent, a excepció feta de la segona tirada, pur tràmit. La via es troba força equipada, tot i que emplaçarem alguna peça. Si sortim per la darrera tirada de la…
Just a la dreta de la bonica Crispín trobem la també molt recomanable Didgeridoo. Totalment equipada i amb roca de primera, hi trobarem una escalada força similar a a la seva veïna, on hi destaca el mur final, de traca i mocador. Aproximació: Deixarem el vehicle a l’aparcament Joan Nubiola de la Vinya Nova. Des…
La Paret del Pont esdevé un bon recurs per quan vulguem una matinal a l’ombra. Amb una aproximació relativament curta, un bon grapat d’itineraris i el típic rocam del vessant sud, es pot combinar més d’una via abans que comenci a tocar-hi el sol. La Crispín és la darrera via abans d’arribar al característic diedre…
Via en placa engrescadora; totalment equipada obliga a escalar entre xapes per gaudir de la millor roca de Montserrat, un conglomerat super compacte farcit de forats i cigrons a prova de bombes. Sens dubte la Palleta és un dels destins més recomanables de la cara sud, on amb un mínim de planificació podem fer un…
Malgrat discórrer per un pany no gaire atractiu la Bajo el Signo de Capricornio encerta el millor recorregut. Hi destaquen les tirades tercera i cinquena, dos llargs de placa sobre roca excel·lent. Ideal per una matinal quan cerquem ombra. Aproximació: Deixarem el vehicle a l’aparcament inferior de la Vinya Nova. Des d’allí prenem un camí…
Deliciosa integral per gaudir de l’excel·lent rocam i l’auto-protecció. Menció especial per la segona tirada (tercera original), on uns bells metres de placa donen pas a una sensacional fissura, sempre acompanyats de la continuïtat que dóna la verticalitat d’aquest pany. Per rematar la feina enfilem la part superior de la Tarantel·la, epítom d’escalada austera. Aproximació:…
Tot just a la dreta de l’encantadora Tomàquets d’Amagatotis s’enfila la Tuaregs, rèplica descafeïnada de la primera; quatre tirades molt similars a la Tomàquets que comparteixen l’extraordinària roca de la Palleta però amb un abús d’expansions que li resta l’encant que conserva intacte la seva veïna. Oblidem l’exposició, descuidem el compromís i dediquem-nos a gaudir…
A la banda sud-est del Pollegó del Mig apareix la Paret de l’Esperança, amb un desnivell gens menyspreable però d’aspecte discontinuu i herbós, regne de la cabra i el romaní. La Dersu Uzala intenta arribar al cim de la manera més digna possible donant com a resultat una via de tall clàssic, discontinua i poc…
Via de tall clàssic que s’enfila pel vessant oest del Pollegó de la Vinya Nova en busca del cridaner esperó que s’escala els dos darrers llargs i que conforma la part més interessant del recorregut. Per contra, les quatre primeres tirades tenen un interès més aviat baix, avançant per terreny poc definit, una mica vegetat…
Si el que cerquem és una via on xalar amb les fissures, encastant, progressant en diedre, o tibant de fantàstiques bavareses la Terra de Nòmades no ens defraudarà. Un inici dur en placa dóna pas a una fantàstica escletxa, al principi ampla i cada cop més estreta, compendi de tècniques de fissura que ens obliguen…
Absolutament deliciosa, Tomàquets d’Amagatotis ens descobreix el camí més lògic al cim de La Palleta i de pas gaudir d’una de les millors roques del migjorn montserratí. Restaurada amb parabolts, la via conté alguns trams lleugerament exposats, que es veuen compensats per l’exquisidesa del seu impecable rocam. En definitiva, una escalada excitant que demana solvència…
La privilegiada orientació d’aquest vessant del Pollegó Est converteix les vies d’aquesta zona en un bon destí pels mesos més freds. “Son de la Llarga” és la més assequible de les opcions que tenim en aquest pany de paret. Resseguint al peu de la lletra una de les fissures més evidents del sector, ens ofereix…
Massa aprop de la Tarantel·la en tot moment, la Mickey Mouse, s’hi intenta allunyar, allunyat-se també del que és lògic… Perquè la roca no et porta per on va la M.M. et porta cap a la Tarantel·la i aquesta ja hi és… Només els dos primers llargs es salven de la crema i des d’allí…
La Tarantel·la va ser la primera via de la Roca Gris, quasi de manera simultània a l’Esparraguera, guanyant-li la partida en una ràpida i audaç obertura per part del Koki Gassiot i l’Armand Ballart (fet que explica perquè el darrer llarg de l’Esparraguera es troba des-equipat). La via, de tall clàssic, busca descaradament enfilar-se per…
Aquesta descomunal Aresta Brucs, que passa per ser una de les escalades amb més metres del sud montserratí, evoluciona per un seguit d’agulles adossades que conformen la cara sud del Pollegó Oest. Llarga i inevitablement discontinua degut a la morfologia del vessant, l’Aresta Ribas, resulta una via variada i amb trams que la fan prou…
L‘Esparraguera és una agradable escalada que, enllaçant una serie d’esperonets, guanya el cim de la Roca Gris pel seu vessant sud. La via, de dificultat molt moderada i poc mantinguda, compta però, amb alguns trams força elegants, com la vertical placa de la tercera tirada o darrer llarg que combina fissura i diedre d’una forma…